que com emprenya

L’olivera és dolor que palpes i no hi és
perquè no pots comprendre el tacte que no és tu,
que la mà denega malgrat que t’acarones
amb l’escorça i la mà fa olor de vida. Lluny.

I no hi és

Veus la rosa i la rosa no es desfà.
L’olores, la toques i saps que negra
et fuig la mirada i negra estrafà
la pròpia forma en una ganyota
que t’és un sarcasme que et fuig, que et fuig.