Amb les armes de la calma el mar
masega ferit de marinada
mirada absorta encís imminència.
Aquí l’escuma. Contra.
El silenci refuses, omples
l’aire de mots, origen, despulles
convoques, xerrameca.
Les mares ploren, enterren bolquers,
mires els nens com fan castells de sorra.
Indiques i el gest esdevé frontera.
Qui voldria callar si les onades.
dimecres, maig 31, 2006
El túmul
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
0 comentaris:
Publica un comentari