I si fos no fang, no dius que. Sempre?
caldria embrutar una mica més,
cada, dia, més: la sola de les sabates. Però
i si això és així llavors. No. Sempre. Calles.
I si fang o no, qui millor? Qui? Millor?
I si fos no fang sinó la sorra. Tota llum
lenta acollidora. I això. T’ho dius
ben aspre de fang amb la panxa plena.
per exemple sola sabates forta
llum al coll estreny com sempre.
la calma arriba si no la penses
un regal esquinçat que miraves
anys enrere que mires travesses
i més enllà de la calma albires
els fems com cremen sota la llum
Si però no fang, afirmaries ara
brut el cap si tot una mica més
lentament desfà grumolls. De les. Sabates.
I si. Sempre. Calles. T’ho dius a tu
i repetiries cent mil. Vegades. Que calles.
Digues per exemple.
dimecres, agost 03, 2005
De les sabates
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentaris:
Fa molt de fred i angoixa allà a fora i entro aquí. Sembla que això és agost, oi? Doncs entro aquí.
Aquí diu que s’hi aboquen les sobres de dolor, oi. Doncs aquí estic.
O també: li debia una conversa a algú i m’he oblidat a qui m’havia de dirigir. Bé, és igual, ho aboco aquí i ja està. S’hi està bé aquí
Li havia escrit ja una pàgina explicant-li la meva vida des de 5º d’EGB, però he pensat que no calia. Les meves penes segur que són minúcia comparant-les amb de qualsevol altre. Només sàpiga que abans de cinquè jo era un fhürer que empenyia les masses i que després em vaig cansar de ser-ho. Massa soroll, massa soroll a les aules. Anhelava el silenci com si tingués setanta anys.
Escriure és renúncia. I renunciar a la renúncia és impossible. Hi ha que s’ha enamorat de mi, que m’estima, i jo a ella també l’estimo. Qui és aquest jo? Un que porta tota la vida renunciant. Renunciant a la voluntat pròpia, fins fa ben poc.
Fa un temps la vaig retrobar, i vaig anar de cop de sort en cop de sort. Treballo del que vull, i escric. Aquest “escric” ja forma part de mi, qui ho hagués dit. Però la meva manca total de confiança fa que no pugui escriure per mi sol. Vaig en bicicleta de rodetes. Sempre. Ara començaré una vida que em permetrà oblidar la història. Em treuen les rodetes! I aquell que s’havia oblidat de si mateix perquè no tenia cap mena d’importància ara resulta que sí la té, i molta, per a la persona que viurà amb ell. Aquesta persona és encantadora, però té greus problemes de socialització. Està ben sola, lluny, sense amics. I els meus amics no li fan gràcia. Per què. No li sabria dir. El seu antic company era pintor i va morir de sobredosis. L’art, per a ella, que és al seu temps una artista, és un dol plagat d’hipocresies. Ha renunciat a l’art. S’avorreix, però ja li està bé. Cal respectar-li-ho. El meu escriure per a ella resulta una amenaça. I un cantant que jo admiro canta que ell, per amor, és capaç d’enviar a la merda els seus ferms principis de republicà, canvia de camisa i rendeix pleitesia a la monarquia, que visqui l’amor que el va convertir en su “esbirro”, majestat. M’entén, bon home? Cal que sàpiga que ella fa esforços ingents per a fer veure que no l'importa veure que només penso en literatura, últimament. M'estima, i pateix.
Però el cas és que jo no puc renunciar a una cosa irrenunciable. Caldrà fer equilibris, doncs, dolorosos, per atendre el seu amor sincer, i per atendre els meus desitjos d’escriptura. Sense desatendre el meu futur! Sap bé que no sóc escriptor. Sóc pitjor que això. I no oblidem la meva solitud, sense la qual no sóc ningú. La necessito a dosis regulars. Ni els amics. Els amics. Que cada dia són més. I en aquesta llista de la compra hi ha coses que semblen antagòniques amb l’amor que ens prefessem mútuament. I això em produeix enorme preocupació, i una angoixa que em porta a la paràlisi i als desitjos de tornar a ser ningú. Un jo secret, un fantasma que vaga en pau, sense problemes. I a voltes això em pot. Quan escric no tinc por a morir, no és una frase en va. I morir, ja se sap, implica deixar d’escriure. És una contradicció que, a sobre, m’empeny a viure.
K
Publica un comentari